Ahir al partit del Saragossa el públic es va distreure xiulant a l'Oleguer per ser català i opinar. Aquest noi ha fet més per la democràcia, la llibertat d'opinió i pel nostre país que la majoria dels nostres LIDERS. Que el President del Barça en nom de la institució no hagi sortit no a justificar sinó a donar un clar i contundent suport a les paraules de l'Oleguer, sensates i certes, és una vergonya. Per sort encara hi ha gent amb principis i coratge. Moltes gràcies Oleguer
Això de fer un blog és una caixa de sorpreses. Tocant botons he vist que n'hi ha un a la part de dalt que diu Marcar Blog i en acabat apareix una finestreta que diu "blog de dudosa reputación". Com que sóc un ciutadà responsable, ràpidament he marcat el meu blog i ho he enviat a Blogger.
Sentint l'altra dia en Carretero em vaig alegrar de no ser l'únic que vol que el Constitucional es carregui l'estatutet. Almenys ja som dos que estem equivocats, i ja se sap que errar en companyia es fa més fàcil de portar.
També vaig llegir en Cardus a l'Avui respecte de les bravatades dels nostres polítics si ens tomben l'estatutet i veig que també hi ha algú altre que s'equivoca i creu que no passarà res i del fart de riure que es faran oest enllà dels nostres problemes.
Ara tot són grans amenaces al Estado per part dels nostrats polítics si l'Estatutet és declarat inconstitucional.
Sabeu que passarà si el TC dictamina l'inconstitucionalitat de tot o part o d'algun dels seus artícles?: RES.
I ells ho saben, i nosaltres també.
Segur que si algú llegeix aquest blog es pensa que el seu autor, és a dir un servidor, està tocat del bolet, obsessionat amb el tema. Una part de raó la té, i això d'autoflagelar-me diariament amb un post és terapèutic. Pero també vull que tothom sàpiga que m'estic curant i que tinc altres interessos, motivacions i temes de conversa. Per exemple, el futbol.
La darrera polèmica: el hub del prat. AENA el donarà a Iberia o farà cas dels aborígens i el cedirà a una plataforma liderada per Spainair i Lutfhansa?
M'hi jugo un paquet de pipes que enviaré per email a que s'ho queda ....... Ibèria.
Hi ha qui diu que hem de ser un país normal. Però on hi ha un país normal, o normalet, que no decideixi ell solet, que dimonis en fot del seu punyetero aeroport!! Com si el volem convertir en un camp d'aterratge d'ànecs i paracaigudistes!!
Gràcies a les estadístiques que tenen aquest artilugis sé que hi ha un/a persona de Santiago de Xile que ha llegit alguna cosa del que hi ha escrit en aquest blog. O es tracta d'un error de la màquina cibernètica contalectors o és algú que s'ha perdut a la xarxa. Si per una d'aquelles casualitats torna a perdres per aquí l'informo que la sortida està al final del corredor a l'esquerra. I en tot cas, hola i bona sort.
A Tribuna Catalana hi podeu llegir un article del Sr. Vendrell ( l' efímer Conseller i recaptador de ERC). El tema va de si hem de ser nacionalistes o nacionals.
Els nacionalistes serien els convergents o millor encara el pujolistes i la gent gran, la que va fer la transició. Els nacionals serien els d'ERC i la gent del Baby boom, preocupats pares d'avui, que només pensen quina Catalunya deixarem als nostres fills.
Consti que un servidor no s'ha considerat mai pujolista ni ha votat mai els convergents. Consti també que tinc l'honor ( o l'horror) de ser un baby boomero. Posats a constar que tothom sàpiga que tinc dos fills, i com no, estic preocupat, igual que el senyor Vendrell, per deixar-los hi una Catalunya millor.
Dit això i desprès de molt rumiar prefereixo continuar sent nacionalista. Això de ser nacional em sona una mica malament.
Deixant de banda disquisicions inútils i justificacions de l'injustificable, Sr. Vendrell, del que es tractaria és que els nostres fills simplement fossin catalans, només catalans.
Hi ha qui diu que la culpa del que ens passa és només nostre. Quanta raó tenen.
En tot el període democràtic és la primera vegada que la suma dels dos partits nacionalistes dóna majoria absoluta a Catalunya i que la suma dels seus vots al Parlament espanyol és imprescindible per que el PSOE tingui majoria.Es també la primera vegada que el mateix partit governa la Generalitat i el Govern central. Semblaria que la col·laboració i el respecte institucional hauria de venir donat.
Però aquí és on intervé la lògica i la perspicàcia de la política catalana, llaurada al llarg de molt segles: Els dos partits nacionalistes es barallen a mort i decideixen, quasi per unanimitat, que cadascun ha d'anar pel seu compte i no aprofitar la conjuntura política del moment. Els nostres polítics són líders i estrategs d'alçada i no seria de bon gust aprofitar un moment tan bo, on els seus vots són quasi determinants.
Però també ens trobem amb la lògica i perspicaç política espanyola: Enlloc de donar peixet als seus d'aquí per mirar de demostrar que no hi ha res de personal amb els catalans, es dediquen a llançar una bateria de lleis que xoquen frontalment amb les competències nostrades, col·locant en una incòmoda situació als seus correligionaris.Els misteris del Senyor són inescrutables però comparats amb els de la nostra política són un joc de nens.
Sempre es diu que en aquest estimat Estat es poden defensar totes les opcions democràtiques. Potser sí, però em pregunto si totes les opcions polítiques es poden dur a la pràctica si obtenen el reconeixement de la majoria. En aquest Estat es pot ser independentista sempre i quan ho siguis només teòrica i minoritàriament. Si pretens que les teves idees es duguin a terme, pacífica i democràticament, ho tens clar: en el millor del casos només la presó.
Es només el meu parer, i el meu consell: per si de cas no ho proveu.
D'una carta al director de no recordo quin diari, un lector del psc recrimina al Vice que amenaci al personal amb solucions sobiranistes. Li recorda el lector al Vice que si està al Govern només és per un tema d'aritmètica parlamentària, però que la seva formació és minoritària i que en conseqüència tanqui la boca i calli que a la majoria de catalans ja els hi està bé l'actual situació.
Em venen ganes de recordar-li al conciutadà socialista que si el Presi està al Govern és per un tema d'aritmètica parlamentària, però que la seva formació és minoritària i que en conseqüència tanqui encara més la boca i calli que la majoria dels catalans n'estem fins més enllà del que es pot anomenar de patriotes espanyols.
De veritat que una sèrie de TV sobre l'estatutet seria divertidíssima. M'ofereixo a TV3 com a guionista ( a veure si cola ). El tema permetria fer tan una comèdia com una tragèdia o fins i tot una tragicomèdia. També podríem fer una sèrie de misteri ( per com acabarà tot plegat), de por ( ho dic pel PP), d'amor ( pel duet Mas/Zapatero), un obra de teatre ( pel que han fet tots en general), una sèrie d'advocats i jutjats ( TC) o fins i tot una pel·lícula pornogràfica. Però sobre tot el que no es pot fer, sota cap concepte, per que el personal ja no pot més, és parlar-ne seriosament.
Segurament heu vist l'anunci de la fabada asturiana. És un clàssic. Una parella amb un cotxàs arriba a un teòric poblet asturià per poder menjar una autèntica fabada asturiana. La versió catalana seria la següent:
Una parella, en un 4x4 , corre per camins de muntanya i arriba a un petit poblet. El marit li explica a la seva dona que ja veurà quin lloc més autèntic. Arriben a la casa de poble i els rep l'amo de l'hostal. S'asseuen i quan arriba el cambrer els hi diu en català : Bon dia, que desitgen.
L'home es mira la seva companya amb cara de "Ho veus ja t'ho deia que al·lucinaries", mentre la dona efectivament està petrificada.
- Què t'havia dit. Era cert o no.- l'hi demana l'home.
- No m'ho puc creure- contesta bocabadada ella- Un cambrer que parla en català.
Com sempre ningú m'avisa. Resulta que l'altre dia varen fer una festa popular per menjar-se el ruc català i no m'hi van convidar.
M'agrada aquest país: ens gastem la pasta, l'honor nacional per recuperar l'espècie protegida més nacional de les que es fan i desfan , i en acabat ens el mengem. Dieta mediterrània pura i dura: ruc català a la brasa. I desprès diuen que no tenim sentit de l'humor.
No acabo d'entendre la posició d'ERC respecte de la possibilitat que l'estatutet sigui il·legítim. No vàrem quedar que votàvem que NO per que tot plegat era una presa de pèl. Estava jo escrivint una carta d'agraïment als magistrats del TC per fer la feina que els catalans no vam ser capaços de fer, i ara resulta que tots, ells també, estan emprenyats per la probable patacada estatutària. No hi ha qui els entengui, o potser soc jo que no hi toco. Segurament serà això darrer per que ells, ara, no s'equivoquen mai.
He tingut un somni: els jutges eren independents en un país independent ( el meu) . I m'he despertat de sobte suat, tremolós però alleugerit per tornar al món real. Ruc, com vols que el teu país sigui independent?
El que ens queda encara per riure. L'estatutet ens ha sortit amb problemes. Els parts difícils ja ho tenen això: complicacions. Tinc ganes de veure la cara del President i del Presidente quan surti que és inconstitucional. Estic intrigat per conèixer les explicacions que donaran per justificar la bondat de tot plegat. Serà divertit.Un servidor, que és inconstitucional de naixement, dóna la benvinguda al club super tres dels inconstitucionals al nou estatutet
Encara em pregunto com no va guanyar aquest important i prestigiós premi el Sr. Mena, el nostre estimat fiscal general ja jubilat. El Sr. Mena és de les persones que té les coses clares, no com un servidor. Ell, encertadament, només s'adreça en català als pagesos i pastors de ramats. Són les úniques persones de Catalunya que quan parlen en català no ho fan per fotre sinó per que no en saben més. Es universalment conegut que els catalans parlen català només per fer la punyeta als espanyols. Amb el senzill que seria que parlessin "lo normal, el español", que com tothom també sap és la llengua de Deu Nostre Senyor.
Fa uns dies vaig mirar per la TV- canal 8- un debat moderat per en Puigbo. Tema: el català. Participants: una mica de cada. Públic: redactors de cartes al director de l'Avui. Entre el públic no hi havia gaire bon rotllo. Eren una colla de pessimistes que només veien el costat negre de la situació del català. El Sr. Pueyo ( de Política llinguística) es va encarregar de fer-los veure que totes les seves valoracions eren subjectives. Tot el pessimisme sobre el quatre dies que li queden al català no són més que visions personals que no tenen res a veure amb la realitat. Un miratge vaja. Les enquestes i els estudis són tots positius i contradiuen aquest colla de pessats. Menys mal. L'estupidesa o el cinísme del Sr. Pueyo no sé si és subjectiu o objectiu.
He de reconeixer el meu desconcert. No tinc ni idea de a qui votar en el properes eleccions. Tinc per costum votar sempre l'opció perdedora. Es igual que siguin unes eleccions parlamentaries o municipals que un referedum. Voti el que voti sempre perdo. Ja m'havia acostumat i era francament un derrotat feliç i satisfet. Pero ara resulta que els meus van i guanyen. I això no es fa. S'avisa.
Segur que més d'un cop us han fet aquesta pregunta. És un clàssic de les enquestes.¿Que se siente Vd? ( Les enquestes són en castellà, of course):
a) Solo español
b) Más español que catalan
c) Igual español que catalan
d) Más catalan que español
e) Solo catalan
Jo sempre contestava la darrera opció, encara que la veritat és que contestant la pregunta el que realment em sentia és gilipolles.Com que un servidor vol ser políticament correcte i vist els temps tripartits que corren no he gosat titular aquest blog amb l'opció E. Ara el que es porta és l'opció C ( la del nostre President) o D ( la dels seus socis). Si et mous per Catalunya l'opció "Más catalan que español" no et portarà problemes. De moment encara és una bona opció. Si vas per Espanya millor que optis per la C. La A i la B tampoc no se la creurien. En definitiva que després de molt pensar crec que em quedo amb el títol Més català que espanyol. De fet el títol serà l'únic políticament correcte d'aquest blog.Hola hem dic Albert i soc català
