Del concert de comiat em quedo amb tres imatges o sensacions: l'esbroncada al President de la Generalitat, la increïble presència del govern en ple al concert, tots cantant alegrement, com si res no anes amb ells, i la sensació de que eren allí per verificar que efectivament en Llach plega, de veritat, i així els deixarà d'emprenyar.
Després de mig seguir el debat sobre l'autodeterminació protagonitzat per ERC i CiU crec que no només renuncio a la nacionalitat espanyola sino també a la catalana. Com es pot fer el ridícul d'aquesta manera?. Francament, millor ser apàtrida que català. Em pregunto si els dirigents de ERC es miren a la TV quan hi surten. Ho dubto per que el més mínim sentit del ridícul els faria veure que no podem continuar així. Entre el megacrac del Montilla i els metacracs d'ERC anem servits. Com deia en Heribert Barrera de pet cap el suicidi col.lectiu o a la dolça eutanàsia. Per suicidar-se es necessita una mica de coratge que evidentment els catalans no tenim. Així doncs serà una dolça son, indolora, de la que un bon dia ja no ens despertarem. Els únics que ens trobaran a faltar són els espanyols, que no sabran sobre qui fer recaure les seves frustracions.
Com que una de les finalitats d'aquest blog és terapèutica reconec que potser soc un paranoic.
A Telenotícies migdia d'avui totes les persones que han estat entrevistades per ampliar alguna notícia han parlat en castellà. Totes. Des dos encarregats d'una exposició sobre sabates a Barcelona, passant pel Serrat cantant al Palau de la Música només en castellà-fins a tres talls de cançons-, continuant per dos venedors de pisos explicant que estan baixant, i acabant amb la fabulosa notícia que l'Alfredo Landa ha decidit deixar el cinema - gran dia pel cinema-. Evidentment als sports tothom parla en castellà ( Etoo and company). Fins i tot a la notícia que els pisos baixen han enfocat dos cartells i algunes pàgines webs oferint pisos i estaven escrites en......... castellà.
I això no és flor d'un dia, és una costant dels telenotícies de TV3, pel que he de deduir que és una línea política de la cadena autonòmica. Sr Pueyo vostè tranquil que no passa res.
Avui també m'he assabentat per la radio, (Bassas aguanta! ets l'últim mohicà) que el Govern de l'Estat ( español of course) va treure el canal que feia servir TV3 a València per donar-lo a la Sexta. L'ordre va estar signada pel ministre de torn. Oh !! quina casualitat, el Sr. Montilla.
Una mica més de paranoia. Fa uns dies en Monzó va denunciar que en un bar irlandes de la plaça Urquinaona al demanar una copa de vi negre la cambrera li va contestar que no es deia així sinó una copa de vino tinto. Ara resulta que el propietari de l'esmentat bar ve a dir que en Monzo o és un mentider o està sord, i en tot cas és un maleducat, per que el que va passar va ser que la cambrera, educadament i "por favor", perque evidement no entenia el català, li va demanar que si al que es referia era a una copa de vi negre, perdó tinto.
Más madera , que diuen Ebre enllà. En Carod justificant que l'Advocat de l'Estat defensi l'Estatut davant el Constitucional, fent saber que en el fons tot és paper mullat. Com riurem.
Vaja dia.
Que bonita la Gran Via, qué marea rojigüalda, qué comunión de espíritu, qué unidad la de los españoles bien nacidos, azote de sinvergüenzas traidores. Salvemos la nación española, unidos acabemos con la tiranía nacionalista. España! España! España!.
Doncs no, resulta que no soc professor de català. No estic disposat a seguir les directrius benintencionades de fer de professors gratuit als qui no saben català. Aquesta no és la meva feina. Ni en sé, ni ho vull fer. Qui vulgui aprendre català que s'espavili i pagui les classes o que l'Administració se n'encarregui. Ja n'estic tip d'anar fent proselitisme. Quan vaig per França ningú pel carrer s'atura per ensenyar-me francès. Quan vaig per Anglaterra ningú al Bar s'escarrassa a ensenyar-me anglès. Em pago de la meva butxaca el curset i punt.
Són com són, són com eren abans, i seran sempre iguals.
No sembla tan difícil d'entendre..., pero ja se sap que els culpables som nosaltres que no fem prou pedagogia. Proposo al tripartit que organitzi l'enèssima exposició a Madrid de com som realment els catalans. Que tenim dos braços, dos cames, i que de moment encara no ens ha sortit la cua, per tot arribarà.
Per variar avui no parlaré de política. Estic llegint el llibre de P. Roth. És un autor que m'agrada. El plany de Portonoy, Pastoral americana, La taca humana són algunes de les noveles que he llegit i Conjura contra Amèrica està en la mateixa línea, és a dir i pel meu humil gust, molt i molt bé. La Història reescrita i modificada per Roth no és fàcil de fer la creïble, i tot i que com he dit encara no he acabat el llibre, l'autor ha aconseguit fer-me veraç la hipotesi de l'acord entre Hitler i Lindbergh. Veraç i esfereidor, per les conseqüències que podien preveures en el cas que hagués estat així. La novel.la barrega el moment històric amb les vivències d'una família jueva nord americana, i barrejant els dos nivells aconsegueix fer-nos patir. El més trasbalsador és que la política del President Lindberg està feta sense atacar mai directament els jueus, només a base de petites decisions, una a una fins i tot comprensibles, que van generant un ambient opressiu que veus que acabarà malament. Campaments pels nens lluny del pares, trasllats de feina, manifestacions contra la guerra europea, petits accidents racistes, recepcions amb el ministre alemany d'AAEE... Poc a poc es va produint una acceptació per part de la societat americana de la diferència entre uns i altres ciutadans.
En fi un gran llibre. No entenc com un escriptor com Roth no té el Nobel de Literatura. Per mi el millor narrador actual, o com a mínim el qui té una obra més consistent, per davant dels seus conciutadans Auter, Tobias Wolf o Delillo , que ei!, també m'agraden molt.
Artícle de QuimMonzo a la Vanguardia del divendres dia 9 de març. No recordo el títol però la història em sona. Vetllada a un bar irlandès, a la barra un client demanda un vi negre. Resposta del cambrer/a: Querrà decir un vino tinto. Del no le entiendo a simplement recriminar l'ús del català. La cambrera entén però corregeix al client que en un descuit ha gosat parlar en català. Aquest és el pa que es porta ara Sr. Pueyo.
L'altra dia entro en un bar modern del carrer Tuset i demano un tallat. La cambrera fa uns ulls de taronja com si no entengué, s però no diu res. Repeteixo un tallat i em continua mirant com si fos un marcià. Una companya em diu que no enten el català. Li contesto que és difícil d'endevinar si no ho diu ella. Bronca conseguent, cabreig i el tallat a donar pel cul, i un bar menys al que anar. I jo només pretenia prendre un tallat tranquilament i llegir el diari.
Soportar la poítica catalana té mèrit, però s'ha de reconeixer que aguantar la política espanyola és de massoquista. Haber de compartir país amb gent com en Rajoy o l'Acebes, haber d'aguantar les bojeries que diuen en nom de la llibertat és un exercici de control i paciència al que francament no m'hi veig capaç. El que és increïble és que amb gent com aquesta Espanya no se'n vagi a la merda, que el país continui vivint i tirant endavant.
Tornant al tema Oleguer i a la ràpida resolució contractual per part de Kelme. Ho sento però no podré fer boicot als productes Kelme. Són tan horrorosos que mai he comprat res d'aquesta marca i difícilment podria en un futur comprar hi res.
Des de d'aquesta ciutat de Florida he rebut una visita al blog. Navengant per internet he averigüat que Saratosa és la localitat on es trobava en Bush quan li van comunicar l'atemptat de les torres bessones, en una escola d'aquesta població. Recordo perfectament la seva cara incrèdula davant dels nens, escoltant el missatge que a l'orella li donava un dels seus col.lboradors. I en aquell moment la Història s'estava movent i ja eren de preveure tristos esdeveniment del futur. Avui Saratosa passa a la història per que és la localitat del primer navegant nord-americà que visita la meva pàgina. Tranquils que en aquest cas no són de preveure conseqüències lamentables. Com a molt algú ha perdut una mica de temps i diners.
La foto és del museu Ringling de Saratosa, sobre el circ.
Quins són els símbols espanyols que ens hauriem de carregar?
Iberia.
Renfe.
Eurovision.
La Seleccion nacional.
El toro d'Osborne.
Paradores nacionales
El flamenc
Las corridas.
Segur que n'hi han molts més ens els que ara no hi caic. Tampoc hauria de ser tan difícil fer caure aquestes icònes. La Seleccion nacional, sobre tot la de futbol, es desqualifica sola. No cal que fem gran cosa. Del brau d'Osborne crec que ja no en queda cap a les nostres carreteres. Les corridas també estan a punt d'extingir-se. Pel que fa a Renfe i Iberia s'estan autoexpulsant. Amb una empenteta més igual ens les treiem de sobre. A Eurovision, per fer el ridícul, millor que hi vagin ells.
Ja que no podem ser independents almenys siguem el més diferents possible.
Crec que és positiu que la caverna mediàtica, política i judicial posin en qüestió la llibertat d'opinió. Sentències de presó de 12 anys per escriure un article, amenaces de mort per criticar certes religions, boicots empresarials per opinar sobre política. Tot això podria fer-nos pensar que anem endarrera, però no. Jo crec que és necessari viure aquest tràngols perquè només així podrem valorar realment què és la llibertat i el preu que té, que no és baix. Ens començàvem a acostumar malament. Crèiem que tot es podia dir, que mai més ningú hauria de patir per pensar i opinar diferent, fins el punt de no donar valor al que realment significa que tu, jo o el nostre veí pugui expressar en públic o en privat la seva opinió, la seva crítica o la seva disconformitat, sense por, amb independència del seu color polític, religiós, ètnic. Es difícil dir avui que estas a favor que procés de pau a Euskadi tiri endavant, que els presos d'ETA són polítics, que Euskadi sigui independent amb Navarra inclosa, que no tens cap simpatia per les religions, per cap, inclosa l'islam, que no vols ser espanyol, que l'Estatut és una merda, que l'aliança de civilitzacions és una hipocresia... Però llibertat d’expressió també vol dir que has d'acceptar que es pugui opinar a favor del nazisme, el racisme, que qui vulgui llegeixi Mein Kampft, que els islamistes creguin que les dones no han de sortir de casa, que els espanyols puguin dir que Franco era un bon home i els comunistes continuïn enyorant Stalin. Llibertat d’expressió és això, que els teu pitjor adversari tingui dret a opinar i a expressar-se, a dibuixar vinyetes amb mala llet i a enfotressen de tu. I això no és senzill, però és molt i molt important.
No crec equivocar-me al creure que els líders d'ERC estan a la defensiva. Són unes quantes les veus que des de el nacionalisme critiquen les diariament incongruents posicions republicanes. Enlloc de ERC ja es parla de IRC. He vist en algun bloc comparar la figura de Carod amb la de Petain. La paraula traició sona ja de tan en tan.. La síndrome d'Estocolm que pateixen els líders republicans ( suposo que encara ho són) davant del segrest ideòlogic i polític del PSC és patètica i injustificable. Per mi tot plegat és incompressible i la decepció és molt dolorosa. Però no patiu que ja sé que qui està equivocat soc jo , no ells.
Ara resulta que si no estas d'acord amb la megapolítica social d' ERC ets literalment un convergent de dretes que només mira de fer la guitza al mai prou lloat tripartit. Et converteixes en un manipulat convergent. I ja se sap que els independentistes NOMES poden ser d'esquerres. Pel que sembla és més fàcil que un noi de l'Hospitalet que només parla castellà després de vint anys d'immersió voti a favor de la independència, i d' ERC of course, que un denostat botiguer o professional que ha participat en mil batalles pel català però que ai las vota C i U. Doncs no.
Jo no he votat mai CiU i fa uns quants anyets que voto, i crec que la política que està fent ERC està al llindar de la traició dels ideals que almenys jo creia que defensavem. I serà que soc un burgès però encara conec més independentistes de CiU que del PSC o IC, i normalment sembla que és més fàcil que voti a favor de l'independència un catalanoparlant que una persona que després de néixer aquí o de viure hi durant quatre cents mil anys encara li fa vergonya parlar en la nostra llengua.
Un acudit;
Va el ministre d'AAEE de Sèrbia i li diu al seu col.lega espanyol. Aneu amb compte perquè si Kosovo es declara independent, després poden seguir la resta de nacions sense estat d'Europa i a Espanya en conto almenys tres.
El ministre espanyol li contesta: no sé com quedarà el mapa de Sèrbia però de mapa d'Espanya només n'hi ha un. Grande y libre...
Un altre acudit;
Va el Primer ministre espanyol al Marroc per interesar-se pel Sahara. El Ministre AAEE marroquí li comunica, per alagar-lo, que han decidit aplicar el règim de les Comunidades Autonomas d'Espanya al Sahara. La reacció del Primer Ministre és de desconcert: això implicaria que no tenen el dret d'autodeterminació, explica a qui vulgui escolatar-lo.
Pobres saharauis.
Doncs ho sento, però el programa de llibres d'en Pomera no m'acabava d'agradar. Ja sé que dec ser dels pocs, per que és evident la bona premsa que té l'Emilio en el món literari i metaliterari. Deu ser que no sóc prou nacional sino más aviat nacionalista. He llegit un munt de post deixant de volta i mitja en Villabrau per no tractar bé els escriptors i escriure malament. Home, tampoc soc un fan d'en Vicens però crec que a les crítiques i ha un molt de política i un poc de literatura.
Ahir al partit del Saragossa el públic es va distreure xiulant a l'Oleguer per ser català i opinar. Aquest noi ha fet més per la democràcia, la llibertat d'opinió i pel nostre país que la majoria dels nostres LIDERS. Que el President del Barça en nom de la institució no hagi sortit no a justificar sinó a donar un clar i contundent suport a les paraules de l'Oleguer, sensates i certes, és una vergonya. Per sort encara hi ha gent amb principis i coratge. Moltes gràcies Oleguer
Això de fer un blog és una caixa de sorpreses. Tocant botons he vist que n'hi ha un a la part de dalt que diu Marcar Blog i en acabat apareix una finestreta que diu "blog de dudosa reputación". Com que sóc un ciutadà responsable, ràpidament he marcat el meu blog i ho he enviat a Blogger.
Sentint l'altra dia en Carretero em vaig alegrar de no ser l'únic que vol que el Constitucional es carregui l'estatutet. Almenys ja som dos que estem equivocats, i ja se sap que errar en companyia es fa més fàcil de portar.
També vaig llegir en Cardus a l'Avui respecte de les bravatades dels nostres polítics si ens tomben l'estatutet i veig que també hi ha algú altre que s'equivoca i creu que no passarà res i del fart de riure que es faran oest enllà dels nostres problemes.
Ara tot són grans amenaces al Estado per part dels nostrats polítics si l'Estatutet és declarat inconstitucional.
Sabeu que passarà si el TC dictamina l'inconstitucionalitat de tot o part o d'algun dels seus artícles?: RES.
I ells ho saben, i nosaltres també.
Segur que si algú llegeix aquest blog es pensa que el seu autor, és a dir un servidor, està tocat del bolet, obsessionat amb el tema. Una part de raó la té, i això d'autoflagelar-me diariament amb un post és terapèutic. Pero també vull que tothom sàpiga que m'estic curant i que tinc altres interessos, motivacions i temes de conversa. Per exemple, el futbol.
La darrera polèmica: el hub del prat. AENA el donarà a Iberia o farà cas dels aborígens i el cedirà a una plataforma liderada per Spainair i Lutfhansa?
M'hi jugo un paquet de pipes que enviaré per email a que s'ho queda ....... Ibèria.
Hi ha qui diu que hem de ser un país normal. Però on hi ha un país normal, o normalet, que no decideixi ell solet, que dimonis en fot del seu punyetero aeroport!! Com si el volem convertir en un camp d'aterratge d'ànecs i paracaigudistes!!
Gràcies a les estadístiques que tenen aquest artilugis sé que hi ha un/a persona de Santiago de Xile que ha llegit alguna cosa del que hi ha escrit en aquest blog. O es tracta d'un error de la màquina cibernètica contalectors o és algú que s'ha perdut a la xarxa. Si per una d'aquelles casualitats torna a perdres per aquí l'informo que la sortida està al final del corredor a l'esquerra. I en tot cas, hola i bona sort.
A Tribuna Catalana hi podeu llegir un article del Sr. Vendrell ( l' efímer Conseller i recaptador de ERC). El tema va de si hem de ser nacionalistes o nacionals.
Els nacionalistes serien els convergents o millor encara el pujolistes i la gent gran, la que va fer la transició. Els nacionals serien els d'ERC i la gent del Baby boom, preocupats pares d'avui, que només pensen quina Catalunya deixarem als nostres fills.
Consti que un servidor no s'ha considerat mai pujolista ni ha votat mai els convergents. Consti també que tinc l'honor ( o l'horror) de ser un baby boomero. Posats a constar que tothom sàpiga que tinc dos fills, i com no, estic preocupat, igual que el senyor Vendrell, per deixar-los hi una Catalunya millor.
Dit això i desprès de molt rumiar prefereixo continuar sent nacionalista. Això de ser nacional em sona una mica malament.
Deixant de banda disquisicions inútils i justificacions de l'injustificable, Sr. Vendrell, del que es tractaria és que els nostres fills simplement fossin catalans, només catalans.
Hi ha qui diu que la culpa del que ens passa és només nostre. Quanta raó tenen.
En tot el període democràtic és la primera vegada que la suma dels dos partits nacionalistes dóna majoria absoluta a Catalunya i que la suma dels seus vots al Parlament espanyol és imprescindible per que el PSOE tingui majoria.Es també la primera vegada que el mateix partit governa la Generalitat i el Govern central. Semblaria que la col·laboració i el respecte institucional hauria de venir donat.
Però aquí és on intervé la lògica i la perspicàcia de la política catalana, llaurada al llarg de molt segles: Els dos partits nacionalistes es barallen a mort i decideixen, quasi per unanimitat, que cadascun ha d'anar pel seu compte i no aprofitar la conjuntura política del moment. Els nostres polítics són líders i estrategs d'alçada i no seria de bon gust aprofitar un moment tan bo, on els seus vots són quasi determinants.
Però també ens trobem amb la lògica i perspicaç política espanyola: Enlloc de donar peixet als seus d'aquí per mirar de demostrar que no hi ha res de personal amb els catalans, es dediquen a llançar una bateria de lleis que xoquen frontalment amb les competències nostrades, col·locant en una incòmoda situació als seus correligionaris.Els misteris del Senyor són inescrutables però comparats amb els de la nostra política són un joc de nens.
Sempre es diu que en aquest estimat Estat es poden defensar totes les opcions democràtiques. Potser sí, però em pregunto si totes les opcions polítiques es poden dur a la pràctica si obtenen el reconeixement de la majoria. En aquest Estat es pot ser independentista sempre i quan ho siguis només teòrica i minoritàriament. Si pretens que les teves idees es duguin a terme, pacífica i democràticament, ho tens clar: en el millor del casos només la presó.
Es només el meu parer, i el meu consell: per si de cas no ho proveu.
D'una carta al director de no recordo quin diari, un lector del psc recrimina al Vice que amenaci al personal amb solucions sobiranistes. Li recorda el lector al Vice que si està al Govern només és per un tema d'aritmètica parlamentària, però que la seva formació és minoritària i que en conseqüència tanqui la boca i calli que a la majoria de catalans ja els hi està bé l'actual situació.
Em venen ganes de recordar-li al conciutadà socialista que si el Presi està al Govern és per un tema d'aritmètica parlamentària, però que la seva formació és minoritària i que en conseqüència tanqui encara més la boca i calli que la majoria dels catalans n'estem fins més enllà del que es pot anomenar de patriotes espanyols.
De veritat que una sèrie de TV sobre l'estatutet seria divertidíssima. M'ofereixo a TV3 com a guionista ( a veure si cola ). El tema permetria fer tan una comèdia com una tragèdia o fins i tot una tragicomèdia. També podríem fer una sèrie de misteri ( per com acabarà tot plegat), de por ( ho dic pel PP), d'amor ( pel duet Mas/Zapatero), un obra de teatre ( pel que han fet tots en general), una sèrie d'advocats i jutjats ( TC) o fins i tot una pel·lícula pornogràfica. Però sobre tot el que no es pot fer, sota cap concepte, per que el personal ja no pot més, és parlar-ne seriosament.
Segurament heu vist l'anunci de la fabada asturiana. És un clàssic. Una parella amb un cotxàs arriba a un teòric poblet asturià per poder menjar una autèntica fabada asturiana. La versió catalana seria la següent:
Una parella, en un 4x4 , corre per camins de muntanya i arriba a un petit poblet. El marit li explica a la seva dona que ja veurà quin lloc més autèntic. Arriben a la casa de poble i els rep l'amo de l'hostal. S'asseuen i quan arriba el cambrer els hi diu en català : Bon dia, que desitgen.
L'home es mira la seva companya amb cara de "Ho veus ja t'ho deia que al·lucinaries", mentre la dona efectivament està petrificada.
- Què t'havia dit. Era cert o no.- l'hi demana l'home.
- No m'ho puc creure- contesta bocabadada ella- Un cambrer que parla en català.
Com sempre ningú m'avisa. Resulta que l'altre dia varen fer una festa popular per menjar-se el ruc català i no m'hi van convidar.
M'agrada aquest país: ens gastem la pasta, l'honor nacional per recuperar l'espècie protegida més nacional de les que es fan i desfan , i en acabat ens el mengem. Dieta mediterrània pura i dura: ruc català a la brasa. I desprès diuen que no tenim sentit de l'humor.
No acabo d'entendre la posició d'ERC respecte de la possibilitat que l'estatutet sigui il·legítim. No vàrem quedar que votàvem que NO per que tot plegat era una presa de pèl. Estava jo escrivint una carta d'agraïment als magistrats del TC per fer la feina que els catalans no vam ser capaços de fer, i ara resulta que tots, ells també, estan emprenyats per la probable patacada estatutària. No hi ha qui els entengui, o potser soc jo que no hi toco. Segurament serà això darrer per que ells, ara, no s'equivoquen mai.
He tingut un somni: els jutges eren independents en un país independent ( el meu) . I m'he despertat de sobte suat, tremolós però alleugerit per tornar al món real. Ruc, com vols que el teu país sigui independent?
El que ens queda encara per riure. L'estatutet ens ha sortit amb problemes. Els parts difícils ja ho tenen això: complicacions. Tinc ganes de veure la cara del President i del Presidente quan surti que és inconstitucional. Estic intrigat per conèixer les explicacions que donaran per justificar la bondat de tot plegat. Serà divertit.Un servidor, que és inconstitucional de naixement, dóna la benvinguda al club super tres dels inconstitucionals al nou estatutet
Encara em pregunto com no va guanyar aquest important i prestigiós premi el Sr. Mena, el nostre estimat fiscal general ja jubilat. El Sr. Mena és de les persones que té les coses clares, no com un servidor. Ell, encertadament, només s'adreça en català als pagesos i pastors de ramats. Són les úniques persones de Catalunya que quan parlen en català no ho fan per fotre sinó per que no en saben més. Es universalment conegut que els catalans parlen català només per fer la punyeta als espanyols. Amb el senzill que seria que parlessin "lo normal, el español", que com tothom també sap és la llengua de Deu Nostre Senyor.
Fa uns dies vaig mirar per la TV- canal 8- un debat moderat per en Puigbo. Tema: el català. Participants: una mica de cada. Públic: redactors de cartes al director de l'Avui. Entre el públic no hi havia gaire bon rotllo. Eren una colla de pessimistes que només veien el costat negre de la situació del català. El Sr. Pueyo ( de Política llinguística) es va encarregar de fer-los veure que totes les seves valoracions eren subjectives. Tot el pessimisme sobre el quatre dies que li queden al català no són més que visions personals que no tenen res a veure amb la realitat. Un miratge vaja. Les enquestes i els estudis són tots positius i contradiuen aquest colla de pessats. Menys mal. L'estupidesa o el cinísme del Sr. Pueyo no sé si és subjectiu o objectiu.
He de reconeixer el meu desconcert. No tinc ni idea de a qui votar en el properes eleccions. Tinc per costum votar sempre l'opció perdedora. Es igual que siguin unes eleccions parlamentaries o municipals que un referedum. Voti el que voti sempre perdo. Ja m'havia acostumat i era francament un derrotat feliç i satisfet. Pero ara resulta que els meus van i guanyen. I això no es fa. S'avisa.
Segur que més d'un cop us han fet aquesta pregunta. És un clàssic de les enquestes.¿Que se siente Vd? ( Les enquestes són en castellà, of course):
a) Solo español
b) Más español que catalan
c) Igual español que catalan
d) Más catalan que español
e) Solo catalan
Jo sempre contestava la darrera opció, encara que la veritat és que contestant la pregunta el que realment em sentia és gilipolles.Com que un servidor vol ser políticament correcte i vist els temps tripartits que corren no he gosat titular aquest blog amb l'opció E. Ara el que es porta és l'opció C ( la del nostre President) o D ( la dels seus socis). Si et mous per Catalunya l'opció "Más catalan que español" no et portarà problemes. De moment encara és una bona opció. Si vas per Espanya millor que optis per la C. La A i la B tampoc no se la creurien. En definitiva que després de molt pensar crec que em quedo amb el títol Més català que espanyol. De fet el títol serà l'únic políticament correcte d'aquest blog.Hola hem dic Albert i soc català
